dilluns, 18 de gener de 2016

AMB ULLS D'INFANT


Créixer no es fàcil i educar tampoc.

No ens convertim en pares amb l’embaràs ni amb el naixement del nostre fill, més aviat ens fem pares amb els nostres fills i poc a poc. La parentalitat és un procés que es va construint poc a poc a través de l’activació de memòries instintives i a través de la nostra pròpia experiència com a fills. Per força els dubtes acompanyaran el procés de maternitat i paternitat, així que caldrà una bona dosi de paciència, tant amb el nostre fill com amb nosaltres mateixos, per anar aprenent de l’experiència sobre la marxa.

“Que feliços són els nens!” diem sovint. Però la idea de la infància com un Paradís no és més que una il·lusió. En realitat la infància correspon a una etapa crítica en el desenvolupament maduratiu del ser humà perquè és l’etapa més vulnerable, és l’etapa en la que es depèn absolutament d’un adult per sobreviure física i emocionalment. Els nens necessiten d’un adult que els alimenti i els ajudi a digerir i entendre les emocions que els inunden per complet, cal tenir present que la capacitat cerebral per poder gestionar i integrar les emocions es va desenvolupant durant els primers anys de vida.
El com ens relacionem amb ells és tan important com l’atenció bàsica que els proporcionem, així doncs la interacció, la relació, l’atenció emocional, la disponibilitat i la presència autèntica seran les que permetran al nen desenvolupar una base segura que li permetrà en un futur relacionar-se amb el món i afrontar l’aventura de viure, d’aquestes primeres relacions depenen la seva seguretat interna i la seva autoestima. Un nen que creu en sí mateix serà capaç de qualsevol cosa, però un nen insegur que no creu en ell mateix no tindrà la confiança per desenvolupar el seu potencial, de fet ni tan sols serà capaç de veure’l. I no n’hi ha prou amb estimar-los, sentir amor i afecte per ells no és cap garantia de que realment els arribi el nostre carinyo.

La idea que els nens són feliços també es deu als canvis tan ràpids en els seus estats emocionals, poden estar plorant desconsoladament i al moment posar-se a riure com si res hagués passat, però sí ha passat. I tant que ha passat! El plor era tan real i autèntic com el riure, i és que aquesta és la veritable naturalesa de les emocions, són com núvols que ens traspassen i tal i com arriben marxen, sempre i quan ens permetem sentir-les i expressar-les. En això els nens són grans mestres i hauríem d’aprendre d’ells en comptes de jutjar-los dubtant de la seva autenticitat. Som els adults que en intentar preservar una imatge íntegra no ens permetem sentir i expressar les emocions, aleshores es queden enquistades dins i sovint acaben emergent amb el temps en forma d’enfermetats. Som els adults que quan finalment ens atrevim a sentir i expressar les emocions ens quedem sovint enganxats a elles, ja sigui des del rancor, el ressentiment o l’addicció sense permetre que flueixi el procés natural. Ens instal·lem en la queixa, el malestar, l’enfado, la obsessió, etc... Però aquesta dinàmica és purament mental, no es la dinàmica pròpia emocional.

Com deia Tonucci necessitem mirar "amb ulls d'infant”, des de baix i des del seu sentir. Quantes vegades interpretem el plor o la rabieta del nostre fill des del nostre propi guió, des de la nostra perspectiva adulta? Quantes vegades simplement ens preguntem si té raó o no, o si està exagerant o simplement cridant l’atenció? O si és un mer capritx? Quantes vegades ens posem veritablement al seu lloc? Quantes vegades ens preguntem què li està passant, com s’està sentint?

“Només està cridant l’atenció” diem sovint, volent dir “és un capritxós, millor no fer-li cas”. Però alguna vegada hem prestat atenció al que realment estem dient? On estem emocionalment? Cal atendre les demandes d’atenció, en comptes d’ignorar-les. I per atendre-les necessitem donar-nos el temps per sentir al nostre fill i percebre el seu estat emocional. Malauradament, però, acostumem a donar respostes de forma automàtica del tipus “és un desobedient”, “només vol sortir-se amb la seva”, “és molt egoista”... Mirem amb ulls d’adult, i molt probablement amb els ulls d’un adult que no va ser atès com ho necessitava des del punt de vista emocional.

El món emocional dels nens no té res a veure amb el món emocional adult. Tot i que sabem que els nostres fills són petits, no canviem la freqüència de la nostra emissora per connectar amb el seu llenguatge. El llenguatge infantil és visceral, directe i immediat. Viuen en l’aquí i ara, i les seves emocions són intenses, sense matisos. Són uns veritables artistes en l’ús del llenguatge corporal i el joc per a expressar-se i comunicar-se, el problema és que els adults sovint no entenem aquest llenguatge perquè ens queda ja molt lluny de la nostra realitat. Només quan estan cansats la lògica en la seva expressió desentona i és aleshores quan necessiten de la nostra ajuda preguntant-nos primer: què li passa? I després prenent consciència de com em sento jo davant aquest comportament. Habitualment no ens donem l’espai ni el temps per fer aquesta reflexió i responem automàticament davant una conducta que desaprovem, reaccionant aleshores de forma inadequada.

Conèixer el procés de desenvolupament evolutiu és fonamental per entendre i interpretar correctament les demandes dels nostres fills i per ajustar les nostres expectatives. Però encara és més important la nostra capacitat de contacte emocional, la capacitat de posar-nos en el seu lloc i sentir com ells, la capacitat d’empatitzar.
El nostre caràcter, format durant els primers set anys de la nostra vida a través de la nostra pròpia història familiar, condicionarà la lectura i la interpretació de les vivències emocionals dels nostres fills i modelarà les nostres respostes a les seves demandes. D’aquí la importància a revisar la nostra pròpia història infantil, perquè només essent conscients del que hem viscut serem lliures de no repetir o no actuar reaccionàriament amb els nostres fills, només així alliberarem als nostres fills de la nostra pròpia història.

No es tracta de ser pares perfectes, però sí ser conscients que els nostres fills seran i es comportaran segons la relació que establim amb ells. Els petits es formen en la relació, en la interacció amb els adults. És l’adult el que va donant sentit i significat a les seves emocions, i és en aquesta interacció que es va construint el món intern del nen. Els nostres fills en realitat són un mirall que reflexa l’adult que els cuida, per això esdevé tan necessari i important mirar-nos a nosaltres mateixos quan ens preguntem sobre ells.

Recordar la nostra pròpia infància ens ajuda a veure els nostres fills des d’una altra perspectiva, ens ajuda a empatitzar amb ells, a prendre’ns molt seriosament les seves demandes, els seus conflictes, la seva necessitat d’atenció. Ens ajuda a veure amb ulls de nen, a resintonitzar la nostra freqüència per connectar amb la seva. Però què passa quan recordem la nostra infància? Quan a dures penes tenim records d’infantesa ja podem intuir que molt amable no va ser per nosaltres aquesta etapa i per això la necessitat de l’oblit com a defensa. Però amb el nostre fill tenim la oportunitat de tornar a reviure totes les etapes de la nostra vida, sovint la nostra memòria s’activa amb l’arribada del nostre fill i els records van venint a mesura que el nostre fill evoluciona.

Necessitem reflexionar sobre què podem canviar nosaltres per què millori la relació amb els nostres fills, perquè som nosaltres els que podem canviar la mirada cap a ells i la manera d’interactuar amb ells. Quan els observem des de la superioritat de l’adult que en sap i que ha d’instruir al nen en tot el que no sap, estem establint una relació de poder de la que sovint de forma inconscient n’abusem. Ells no poden fer-se adults abans d’hora, però nosaltres sí tenim la oportunitat de tornar a ser nens amb ells.

Ser bons pares no significa saber què fer en cada moment. No trobarem una única resposta vàlida perquè n’hi ha centenars, tantes com nens, famílies, circumstàncies, moments i passats viscuts. A més, realment volem la resposta d’algú altre? O volem comprendre què li passa en concret al nostre fill i perquè li passa el que li passa? Per arribar a comprendre’l necessitarem preguntar-nos primer: com em sento jo davant això que li passa? Necessitarem també posar-nos a la seva pell i imaginar què li deu està passant, com es deu estar sentint. Quan seguim aquest procés descobrim que la resposta a què fer emergeix amb facilitat un cop hem entès què i perquè li passa el que li passa.

Necessitem una mirada nova per observar els nens. Necessitem una mirada que sorgeixi de la curiositat per conèixer i entendre al petit que tenim davant, un mirada que ens ajudi a descobrir el més autèntic i únic que hi ha en el nostre fill, una mirada que en ajudi a meravellar-nos amb ell. Una mirada amb ulls d'infant.




Carolina Diaz Collados
Psicòloga Clínica i Psicoterapeuta
Col. Num.: 13239









dimecres, 13 de gener de 2016

"Entenem a les nostres filles i als nostres fills? Aprenent a mirar amb ulls d'infant."

L'Espai familiar de l'escola Sant Jordi s'estrenarà el proper dijous 21 de gener a les 17:00 de la tarda.
Serà una jornada dividida en dues parts:
Una en què es farà una pràctica de tècniques de relaxació i una segona en què s'obrirà una conversa on tothom que hi vulgui podrà participar.
La jornada està organitzada pels membres de la comissió i guiada per la psicòloga Carolina Díaz.

No hi falteu!